La meva història

PREVI.— D’on vinc

L’Hospitalet, Barcelona, Mollet, El Masnou, Cabrils. Aquests són els llocs on em vaig criar. Una infància àspera, de les que no s’escullen, i que a més no té una sola adreça a la qual tornar, només «el barri d’Horta», a Barcelona, potser. Vaig aprendre aviat que el món no et regala res i que alguns hiverns són més llargs que altres, sobretot els que es viuen per dins.

L’escola va ser el meu primer refugi. Una d’elles, La Muntanyeta, no sempre tenia la calefacció que funcionés bé, però tenia una cosa que valia més: gent que et tractava amb respecte encara que no tinguessis res a oferir a canvi. Allà vaig aprendre que la dignitat no depèn del que tens, sinó de com et tracten i de com tractes tu.

PRIMER.— El que vaig aprendre al carrer, abans d’aprendre-ho a la facultat

Al barri aprens ràpid que ningú et defensarà si no et defenses tu. Vaig haver de plantar cara més d’una vegada, essent tot just un nen, a qui em va voler prendre l’únic que tenia: la dignitat. I vaig aprendre una cosa que no s’ensenya en cap assignatura: que guanyar no sempre és vèncer l’altre, de vegades és simplement que deixin de trepitjar-te.

Anys després vaig entendre que tota la meva vida professional ha estat, en el fons, una extensió d’allò. Defensar algú a qui estan explotant a la feina, o algú a qui la maquinària de l’Estat vol aixafar sense escoltar-lo, no és gaire diferent del que feia amb dotze anys al pati de l’escola. Només que ara ho faig amb toga.

SEGON.— El meu pare

El meu pare, Juan José Pan González, va ser un treballador incansable que aviat va descobrir que treballant no es fa diner. Va tenir problemes seriosos amb la llei —no entraré en detalls aquí—, però mai va voler això per a mi. «Jo no m’he jugat la llibertat perquè tu siguis un delinqüent», em deia.

Va ser el meu primer client penal. El vaig treure absolt per prescripció.

Em va ajudar —econòmicament i, sobretot, moralment— a muntar el meu primer despatx amb 31 anys. Sense ell, Legalis Paneuropean mai hauria existit.

L’11 d’abril de 2008 va morir. Vaig aguantar el cop, vaig seguir portant el despatx quatre anys més, però alguna cosa s’havia trencat. Que això serveixi com a homenatge i agraïment, papa.

Aquest és un homenatge que li fem els seus dos fills.

La meva mare, María Engracia Cañamero Arenas, va ser lluitadora insaciable pels drets de la dona i de qualsevol col·lectiu desafavorit. Feminista, vinculada al Partit Comunista. Em va inocular l’amor per les arts, l’empatia, i un humor molt trapella.

Als meus 18 anys, es va llevar la vida. La meva malaltia, anys després, em va portar a prop d’on a ella la va portar la seva. Ella no va tenir l’oportunitat de trobar el que jo vaig trobar el 2020.

TERCER.— La caiguda

No fingiré que la meva vida va ser una línia recta. El 2010 vaig tenir el meu primer ingrés, en una clínica privada. Va venir el divorci. I va venir una cosa que pesa més que qualsevol altra cosa que explico aquí: tinc un fill que no conec, amb qui no tinc relació. Això també es va quedar pel camí d’aquests anys.

Entre 2012 i 2025 vaig viure de prop el que significa un trastorn esquizoafectiu tipus bipolar. Més de 14 ingressos involuntaris. Depressions, episodis maníacs, medicacions que em deixaven sense poder treballar. Vaig perdre pràcticament tot —el despatx, el matrimoni, anys de la meva vida que no recuperaré.

No m’avergonyeix explicar-ho. M’avergonyiria més callar-ho, com si fos una cosa que cal amagar en comptes d’una cosa que se supera.

QUART.— 2020, i la tornada

El 2020 vaig trobar dos motius per sortir de la bogeria: una dona impossible de la qual em vaig enamorar i a qui vaig intentar festejar, i el meu fill. També em va ajudar la ràbia.

El meu fill és Víctor Gabriel, el meu únic fill, el meu gordet galtes de poma a qui encara no conec en persona. Porto anys escrivint-li una carta cada diumenge, sense falta.

Vam trobar la medicació adequada. Des de llavors no he tornat a tenir cap brot ni cap depressió greu.

Encara vaig trigar uns anys a reconstruir-me del tot. L’1 de gener de 2025 em vaig col·legiar de nou. Vaig tornar a ser advocat.

Ho explico aquí perquè ja és hora d’acabar amb l’estigma. Perquè sóc advocat i vaig estar boig, i les dues coses són veritat. I perquè hi ha moltes persones que han passat pel mateix i mai més tornaran a exercir la seva professió —elles es mereixen, almenys, que algú ho digui en veu alta.

No és fàcil ser diferent en aquest món. Jo ja no li tinc por a res.

Si ets rocker, no cal que t’ho expliqui. Si no: quan AC/DC estava al cim de l’èxit, van perdre tràgicament el seu vocalista, Bon Scott. El grup va quedar desolat, convençut que ja no tenia sentit continuar. Van ser els propis pares de Bon Scott qui van insistir que havien de continuar, encara que només fos com a homenatge al seu company. Destrossats per dins, van acceptar el repte, es van tancar, i van crear l’àlbum de rock més venut de la història. El nou vocalista, Brian Johnson, juntament amb la resta de la banda, es van deixar la pell i van tornar de negre —de dol— però van tornar.

Jo també.

D’aquella època, i de tot el que la va envoltar, vaig escriure un llibre. Encara estic intentant publicar-lo. Si t’interessa llegir-lo abans que això passi, escriu-me un correu i te l’envio en PDF.